And now to something completely different...

Si. Declaro aquest blog clausurat oficialment.

A partir d'ara postejaré en el meu nou i flamant blog de blogspot, que té moltes cosetes de colors brillants per jugar (Després de passar per un infern de codi HTML ) Així doncs, no ho oblideu, el meu nou blog és blogmayus.blogspot.com Ho heu apuntat? http://blogmayus.blogspot.com Eh?

 

 

 

 

 

 

 

Finalment i després de mesos d'aferrissada competéncia, el gran concurs de villans d'aquest espai ha acabat!

 

Enhorabona per al personatge i moltes gràcies a tots per participar. Entre els votants es sortejarà un val de descompte en e llloguer d'un paraigües a la botiga de l'avi Miquel.

El rànking de personatges ha estat eliminat de la pàgina per una mera raó estética que NO TENIA RES A VEURE amb coses com ara que fos impossible fer un recompte dels vots o un vergonyós empat múltiple. No! De debó! Ha estat només per millorar la pàgina...

...

Sigh...

 

Aquests ultims dies (mesos) no se m'ha acudit gran cosa interessant per escriure al blog. Abans seguia amb gran interés l'activitat política i d'actualitat, pero últimament, i tot i que están passant coses força importants (Treba d'ETA, fase final del debat estatutari, trencament del tripartit, grip del pollastre... ah no, espera... la grip del pollastre ja no és important. Deu ser que tots els humans hem mutat de cop i la pandémia ja no ens afecta, o que el virus s'ha vist desbordat per la popularitat que li donaven als medis i s'ha mort d'una sobredosi de cocaina) sembla que tot es redueix a les pallassades del PP davant les càmeres. (Perque ningú es queixi diré que tots els partits fan pallassades, però jo estava pensant en coses com ara el numeret de les manilles al parlament. Aquestes maniobres esperpéntiques del PP per cridar l'atenciò portant artefactes estrambótics em recorden a quan anavem a primària i la gent portava coses a classe per fardar.)

 

 

 

 

De fet els debats parlamentaris són una cosa que en teoría està molt bé, però que a la pràctica resulten ser una castanya com una casa de pagés. Les sessions parlamentàries no es fan de cara a parlamentar... Es fan de cara a quedar "tope de guay" davant de les càmeres i la seva (haha) particular afició. Per l'amor de Déu, si només falta que col·loquin unes grades al parlament i cobrin entrada! (Cosa que tindría les seves ventatges. Estaría bé veure una ampolla de whiskey impactar contra el Zaplana.) Tot i que, més que unes grades, el que caldria posar son uns barrots i un cartell de "Prohibido dar de comer a los diputados".

 

No entraré en el tema de la crispaciò, que se'm fa tard i, total, en quan la gent veu aquestes parrafades el que fa és fugir del blog cap al youtube o algo així xD Si fos per mí acabaría aquí, perque començo a estar fet pols (mireu la hora del post si no ho acabeu d'entendre), però queda com incomplet sense una conclusiò final... Hmmm... Em limitaré a seguir la fórmula estàndar de conclusiò, que és repetir la part del principi:

 

Finalment i després de mesos d'aferrissada competéncia, el gran concurs de villans d'aquest espai ha acabat!

 

Després d'aquell exagerat assaig de política he pensat que caldria posar una cosa més normaleta per animar el blog xDDD

No sabia que posar, així que, ja que tenia una preciosa llista de música buida he decidit donar un us creatiu al rànking que porta incorporat: Ha nascut la primera ediciò del rànking d'antagonistes i villans!

Per ara no se m'acudien noms brutalment emblematics, pero per una prova pilot esta força be... Si sabés com fer-ho per eliminar el nom de "musica" seria na ventatge, la veritat...

Així doncs, si us passeu per aquí (sigueu qui sigueu) i no us veieu amb forces de llegir les meves aborrides divagacions de política ni de deixar algun comentari, almenys feu alguna votació, que només costa un click!

També he afegit una llista de llibres per que qui vulgui acabar amb una ment com la meva sàpiga per on començar.

 

Vinga, no em sigueu rancis i participeu una mica a la pàgina xDDDD

Sí, amics, amigues i pinyes en almívar... Avui es un dia d’alegria per tots els catalans... Una vegada s’hagi aprovat l’estatut, haurem donat el primer i decisiu pas dels nostres maquiavèl·lics plans de dominació global! No contents en robar-los fins l’últim cèntim als andalusos i extremenys, annexionarem valència al nostre imperi mitjançant una potent maquinaria bèl·lica, que armarem una vegada l’estatut ens atorgui les competències corresponents. Un cop reunits tots els pobles catalans sota la nostra bandera (fenício-judaica, per descomptat), procedirem al saqueig de les arques de l’estat, a instaurar la poligàmia, a acaparar aigua, a despilfarrar, a...

O almenys això és el que es pensa per aquells mons de deu.

La veritat es que el tema de l’estatut no hauria d’haver generat tantes ampolles ni arrufaments de nas, però així es Espanya... En quant alguns polítics veuen que perilla el seu subministrament de “pessetes” comencen a elevar el crit al cel, clamant que “el apocalipsis va a llegaaaAAAaar! DejamablaaAAR!”, i dedicant-nos un seguit d’improperis i invectives més dignes de la part superior d’un teclat que del que hauria de ser el vocabulari d’un càrrec electe.

            Hi ha tot tipus d’arguments:

            -Uns pensen que Catalunya pretén trencar la unitat d’Espanya i que “aqui tenemos que estar todos juntos y en harmonia...”

            -Altres pensen que els catalans, responent a la nostra naturalesa fenícia, pretenem robar-los els quartos als pobres per empedrar-nos els carrers amb or i platí...

            -Hi ha qui simplement pensa que “los catalanes son unos hijos de puta”, i per tant tota cosa desagradable que es digui sobre nosaltres deu ser veritat.

            -Hi ha qui obeeix cegament al seu deu mediàtic i considera tota la informació que surt de la seva boca com a infal·lible i corroborada.

            -Hi ha qui raona com un adolescent als 40 anys i veu teories de la conspiració pertot arreu..

            -Hi ha qui pensa totes les anteriors.

            -Hi ha qui no pensa.

            Entre molts altres arguments, està clar, però aquests son dels més corrents entre la població.

            En resposta al primer caldria preguntar-se què és aquesta cosa tan sagrada de la unitat d’Espanya? Realment Espanya està encaixada de tal manera que si s’accepta que els catalans som culturalment diferents de, per exemple, els gallecs, o els gallecs dels extremenys, totes les comunitats dispararan una molla i es separaran? Pretenen fer-nos creure que la unitat espanyola està basada en una falsedat tan obvia com que tots som iguals? I el que és més, si aquesta unitat és tan fràgil i superficial com diuen... realment valdria la pena conservar-la? “Todos juntos”, diuen a certa campanya partidista en contra de l’estatut... “Todos juntos?” Em pregunto si amb aquesta campanya esperen fer veure que tots som iguals a algú que cregui que Catalunya és una nació o en realitat el que busquen es tot el contrari: presentar als catalans una vegada més com l’ovella negra d’Espanya, que insulta a tota la resta amb els seus aires de superioritat. (Sembla que quan diem “diferents” el que entenen és “millors”.) Només cal un comentari sobre el català per que el valencià aflori a l’esfera política valenciana com si fos un parent estimat, per tornar a ser guardat a l’armari de les escombres fins que aparegui la propera oportunitat de fer-nos semblar imperialistes. “Por esa lengua que tanto amamos que es el valenciano”, que va dir aquell bon home del PP valencià... No se a quants valencians els hi deurien sagnar les orelles aquell dia... El cas es que la unitat d’Espanya no sembla ser el punt que importa més als personatges que estan generant xenofòbia i odi, sinó que el que interessa aquí és generar nous camps de ressentiment per tal de poder fer una bona collita de vots quant arribi l’època.

            El segon argument és d’aquells que t’alegren el dia cada vegada que el sents... Catalunya, diuen els escrits perduts de la cofada de la gaita mística, és un món màgic, on els bitllets de cinc-cents euros cauen del cel, on els carrers estan empedrats amb or i plata i fins el català més pobre disposa d’un televisor de plasma, comprat amb els diners que robem als visitants als els peatges de les autopistes. Els catalans, però, no contents amb tals nivells de benestar, busquem la ruïna a la resta de comunitats autònomes robant-los els tan escassos euros que necessiten per comprar un quilo de llenties. Visca.

La veritat es que tan de bo fos així, però em temo que, ni nosaltres estem tan be com diuen ni ells estan tan malament com volen fer creure. Tots sabem fins a quin punt ha col·laborat Catalunya a les arques de l’estat des de que fa anys i panys, però sembla ser que hi ha un petit error de nomenclatura. Hi ha qui parla de solidaritat per definir el perquè dels diners que abandonen anualment Catalunya en favor de les comunitats més necessitades. Que jo sàpiga, la solidaritat es dona quan una comunitat dona els seus diners a les més necessitades voluntàriament, però quan és l’estat el que agafa una quantitat abusiva d’una comunitat i l’entrega a l’altra, de manera que els primers no poden satisfer les seves pròpies necessitats (que quedarien sobradament cobertes amb els diners que, no ho oblidem, han generat els seus habitants), se’m fa difícil parlar de solidaritat. Si, per acabar-ho d’adobar, se’ns cataloga d’avariciosos i hem d’aguantar tota mena d’atacs per part d’una bandada d’arrogants ximpanzés, el descontent generat pot arribar a ser molt important.

 Ja que el text està en català, assumeixo que qui ho llegeixi està al corrent de la situació de Catalunya: Tenim més immigrants dels que podem gestionar, més fracàs escolar que moltes altres comunitats, delinqüència creixent fins a extrems preocupants, els sempre agradables peatges d’autopista (que cada cop que els mencionen fora de Catalunya, semblen oblidar que nosaltres els hem de pagar CADA DIA), i un llarg etcètera. No pretenc dir que Catalunya estigui propera al colapse, pero si indicar que, carai, tots tenim problemes, no només Extremadura i Andalussía. Tot i això, la gent segueix creient que vivim a la Catalunya industrial del segle XIX i que tots els diners que ens quedem els guardem en una caixa de sabates a sota el llit.

Muntar un negoci a Catalunya és francament difícil, mentre que muntar-lo a “Valdecascajo del Gorgojo” és una broma, ja que a Catalunya no reps ni un cèntim d’ajut, mentre que a altres llocs les subvencions son importants. No entraré en més detalls sobre el finançament, ja que no em puc basar en estadístiques i punyetes per una simple entrada al blog, però basant-me en com veig que funcionen les coses per aquí (i com evolucionaran amb el temps), puc dir que no ens sobraran els diners, precisament.

            Reservo un apartat especial, això sí, per parlar d’aquest nou regal que ens fa la societat espanyola: un ALTRE boicot als productes catalans. Per que? Doncs per que els hi be de gust. L’altra vegada va ser per un comentari del sr Bocasses en persona. L’home que no sap mantenir la boca tancada, l’assembleista insurgent per excel·lència, el macarra dels parlaments... No cal dir que l’home porta bigoti, suposem que per amagar part d’aquella boca tan grossa que té. Però aquesta vegada ha estat per que no els hi ha agradat l’estatut. Si cada vegada que no ens agradés un comentari del Sr. Ibarra deixéssim de comprar productes extremenys, ens quedaríem sense embotits, però sembla ser que per allà fora son una mica més susceptibles que aquí.

No és que sigui tot culpa seva, ja que tenen uns mitjans de comunicació que fan pena de lo partidistes que arriben a ser, i la veritat és que sota un constant bombardeig i rentat de cervell com el que produeix el Sr. Elsants (entre moooolts altres) quan va de Copes (que enginyós que soc... NINGÚ sabrà a que em refereixo) amb els seus amics, fins i tot el Gandhi es passejaria per Barcelona amb un bat de beisbol buscant sang. El que realment és trist és que gent tant somament podrida es pugui anomenar a si mateixa periodista, quan realment son miserables propagandistes de la pitjor mena, que espargeixen una xenofòbia i s’esforcen de tal manera per polaritzar la seva estimada Espanya, que en nom de la unitat acabaran per separar-la de forma irremeiable. Estan alimentant d’odi i desinformant als seus oients d’una manera extremadament barroera, però efectiva, ja que aquest país és tan trist que qualsevol pot sortir als mitjans de comunicació a dir barbaritats sense que hi hagi cap mena de conseqüència.

Es pot incitar a un boicot a una comunitat autònoma des d’una cadena d’emissió estatal, en horari de màxima audiència, sense que ningú et toqui ni un sol pel del cap, pots atacar una vegada i una altra als catalans sense cap mena d’argument vàlid i seguir fent el teu programa alegrement, un càrrec electe pot tractar a la comunitat autònoma que més diners aporta a l’estat d’insolidària i quedar-se tan ample, i, fins-i-tot, guanyar vots.

Els catalans som dolents, som els enemics d’Espanya... És curiós que pretenguin vendre’ns la imatge d’una Espanya unida i igualitària a la vegada que diuen que nosaltres som escòria, que diguin que cal ser solidaris entre comunitats mentre elaboren llistes de productes alternatius per no comprar productes catalans sense mirar-se la qualitat ni el preu, només el lloc d’origen. El mes trist de tot, però, és que aquesta manera de fer genera vots, de manera que hi ha gent que no només és enganyada, sinó que es deixa enganyar per que VOL odiar...

La meva opinió personal sobre aquests temes... Doncs que voleu que us digui. Que Espanya és un Estat plurinacional és innegable. Facin la demagògia que vulguin al respecte, però pretendre colar-nos que un català, un gallec, un extremeny i un basc som “iguals” és un insult a la intel·ligència. El finançament s’ha d’arreglar. S’acosten temps durs per tota Europa i la veritat es que si els hem d’afrontar amb aquest forat a la butxaca la solució acabarà per ser fotre el camp. Respecte a la situació dels mitjans de comunicació no cal ni molestar-s’hi... En un país on s’encadenen un rere l’altre els reality shows mes podrits i els programes del cor més retorçats i la gent se’ls empassa a cullerades, demanar una premsa política que no sigui sensacionalista seria avançar-se massa al problema. Si als polítics no els agrades tant sortir en primera plana, potser les coses no anirien així, però els hi agrada sentir-se encara més importants del que son i el resultat es que la gent menja política per esmorzar, dinar i sopar.

Respecte al boicot als productes catalans... Sincerament, aquí no puc trobar paraules massa diplomàtiques. Espero que qualsevol imbècil tan mesquí per actuar d’aquesta manera es podreixi lentament després de contraure un enverinament alimentari. Hi ha coses que no tolero massa bé, i una és que la gent actuï com si fos retrassada mental. Aquest boicot va més enllà que qualsevol tendència política: es simple odi, incubat durant molt de temps. Ara els idiotes han trobat una excusa per deixar sortir aquesta ràbia que portaven dins. Així els hi torni.

            Personalment no crec en la independència de Catalunya, però sí en l’autogestió. Actituds com les que ens trobem avui en dia, però, em fan preguntar-me si no seria millor per tots que Catalunya i Espanya trenquessin relacions, ja que ens detesten tant... La veritat és que fa por el caire que estan prenent les coses...

L’abisme existeix, gent, i no està tan lluny com sembla. Lo bo d’aquest abisme és que no es veu, de manera que no es pot saber quin serà el pas que ens precipitarà al buit fins que l’haguem donat... I llavors no hi haurà marxa enrere.